Fotoscritos

El senyor Palomar —un personatge de l'escriptor italià Italo Calvino— té aquesta reflexió suggerent: si tota la matèria fos transparent (el sòl, els cossos...), les coses no ens apareixeran com un aleteig de vels impalpables i paradisíacs, sinó com un infern de triturar i empassar. Si els cossos fossin tan clars com el vidre, voldríem que estiguessin nets o ennuvolats i bruts? Estèticament, un vidre net és inexistent: només ens serveix per veure a través. Però la superfície d'un vidre boira (amb gotes que encara corren, creant solcs irregulars, com rius vists des del cel, on una mà oberta acaba de lliscar, obrint un clar de transparència humida) ens recorda que el vidre és sòlid i que pot ser apreciat com el llenç d'un pintor.

"Qualsevol obra mestra de la literatura no és més que un diccionari en desordre", diu Jean Cocteau. Graffiti (paraules, frases, dibuixos, gargots) en un tros de paret.
Des de Berlín. Tants missatges: un diccionari en desordre? Potser. Un diccionari alemany? No, de Babel.

Els llums s'apaguen i només notem a la pantalla (sobretot pel soroll, com terra i pedra trencada per un trepant) una incògnita insinuació de moviment ascendent. Aleshores estem transportats cap amunt: sentim, més del que veiem, la convulsió de l'ascens a l'interior de la terra: el ràpid creuament d'un llit d'aigua,
El xoc de les pedres trencant, El cruixir de la terra que s'allunya suaument al pas... És una ascensió una mica lenta, que obliga les nostres orelles a parar atenció. Aleshores, ens sembla que la foscor disminueix, el moviment de la imatge indistinta que veiem ens fa la sensació que la càmera s'abaixa fins a quedar paral·lela a un terra que només podem endevinar, que es llança cap endavant, obrint-se amb un cop.
un oval de llum irregular i el veiem retrocedir, i aleshores ens ofereix un fragment de paisatge de la ciutat, una zona antiga, molt per sota...

Així serien bonics els murs territorials, els murs de divisió: els murs líquids. Els creuàvem amb una emoció infantil, amb un calfred encantat: "Està freda!" — amb els peus il·luminats i gotetes en moviment i brillants davant els nostres ulls, a punt d'esquitxar-nos la cara.

Pinta, plomatge, esperó. El vidre opac i martellejat (una il·lusió, després de tot!) i la malla dins del vidre. La simetria d'una capoeira: un habitatge humà!

Quantes línies es tallen aquí? Quantes figures es formaran?

Calleu, ocells, ens deixes pensar.
No, anima'ns amb el teu cant infantil.

Acaba d'esclatar una pedra d'aquest llac nocturn: es van formar cercles d'agitació, concèntrics, progressivament més propers i delimitats, fins que un "SPLASH" anunciava la sortida de la pedra de l'aigua a la mà d'un nen (Fora del marc)

És clar que no va ser així, però aquesta descripció no coincidiria amb la imatge?
En una imatge fixa, "abans" i "després" no importen.

Si contra el blau del cel i el blanc dels núvols hi hagués un cap de nen, no podríem jutjar, a primera vista, que estaria dret? Si mirem més de prop, però, descobrirem que seria impossible que estigués dempeus: seria estirat, mirant (perillosament) cap avall.
És clar que no va ser així, però aquesta descripció no coincidiria amb la imatge?
En una imatge fixa, "abans" i "després" no importen.

En un món de boira perpètua, l'espai seria extremadament reduït, però els seus habitants aprendrien, en poques generacions, a adaptar-s'hi. Les limitacions i el confinament de la mirada farien que la percepció subjectiva de les distàncies es sobrevalorés molt.
L'experiència de la velocitat, per exemple, seria una experiència desagradable: els seus habitants tindrien, doncs, un ritme de vida lent. Els viatgers serien autèntics exploradors: viatjar a l'espai seria una mica com viatjar en el temps, cap al futur, amb la diferència de poder tornar al mateix lloc una i altra vegada. Els pintors serien probablement aparelladors d'una mena especial, nòmades compromesos a crear, en els seus llenços, visions d'objectes inexistents, d'una certa manera, objectes o paisatges reals, però que mai es podrien observar tal com es pintaven (en un petita mida), que mai es va poder observar des de lluny: l'altre costat llunyà d'un pont ancorat a l'altra riba, per exemple.

Un arquitecte excèntric va decidir construir, al vessant d'un turó, un conjunt de cases, disposades com a terrasses, no per ser habitades, sinó per veure-les des de baix.
Els murs de la base anaven progressivament més alts a l'engany de la part superior, de manera que els murs cap avall de les cases més properes al cim eren exageradament alts; el pendent de les cobertes de les primeres cases (més properes a la base) era paral·lel al vessant del vessant i el de les darreres cases formades, amb el sòl al pendent, angles cada cop més aguts... No, això no seria possible. Però si és així, quin efecte tindria això en un observador a la base del talús?
Un efecte estrany. Probablement, igual que aquesta imatge.

No caldria gaire esforç per imaginar que aquest pont ho era
construït sobre una superfície sòlida. Així que podem veure una àmplia extensió polida, feta de marbre? granit? — sobre el qual descansa el colossal peu central (dues bigues connectades per diamants, de metall, a través d'una de les quals es veu, a la llunyania, una estructura rematada per una creu — no, no volem saber noms) — perfectament perfilat i clarament copiat sobre el terreny esvaït, sobre el qual una feble llum del dia projecta, com era d'esperar, les ombres adequades.

Quina utilitat podria tenir aquí un pont així? Potser el caràcter relliscós del terreny dificulta el transport i la gent va pensar en viatjar amb més seguretat dalt d'un pont... De fet, semblant corroborar aquesta hipòtesi, no es veu cap vehicle aquí baix, a terra.

Quan ens estirem i mirem el cel, les nocions de “davall” i “amunt” es transformen; deixem de mirar-los verticalment, per mirar-los en profunditat:

Aquest núvol és allà dalt! i estenem el braç perpendicularment al cos ajagut, no cap al cap.

{Fernando Barão}

{fotoscritos}